Educar les emocions

---

 
Durant el curs 2002-2003, el Consell Escolar de Catalunya es va proposar reflexionar sobre diversos temes d’actualitat que afecten d’una manera important l’educació, amb la voluntat d’oferir les seves consideracions i propostes a tota la comunitat educativa en el transcurs de la Jornada de reflexió que el Consell havia convocat a Cervera amb el títol Educar en un món global. Així, doncs, es van constituir quatre grups de treball amb la finalitat d’analitzar aquells aspectes que preocupaven més els diversos sectors representats al Consell i formular un seguit de propostes per al debat en el marc de la Jornada.

El document que presentem, Educar les emocions, vol ser el punt de partida d’un debat més ampli en què es reflecteixin les opinions i les inquietuds dels professionals directament implicats, dels pares i mares, de l’alumnat i de totes les persones, col·lectius i institucions relacionats amb l’ensenyament, les administracions i la societat en general.


La reflexió actual sobre les emocions

Des de mitjans del segle passat fins a l’actualitat ha tingut lloc un desenvolupament global teòric i pràctic de l’educació, s’ha avançat cap a l’estructuració d’una ciència pedagògica i alhora han sorgit noves direccions d’investigació i treball que poden aportar canvis significatius en el futur. L’actualització, la revisió constant dels objectius, dels coneixements i de la configuració del currículum, les didàctiques específiques, la generalització de l’avaluació en tot el sistema educatiu, les millores quant a l’eficàcia i la flexibilitat en l’organització i la gestió dels centres, entre d’altres, són alguns exemples que ho posen de manifest. D’altra banda, la recerca pedagògica i l’experimentació sobre l'activitat docent dóna estabilitat als canvis incorporats.

Paral·lelament la societat s’ha tornat cada vegada més tecnificada i complexa, i hi ha anat creixent la necessitat de formació de les persones per tal d’ocupar-hi un lloc, desenvolupar-hi una professió, etc. El coneixement hi ha anat adquirint una major importància. Es tracta de disposar de tots els coneixements i recursos racionals per inserir-se en la complexa trama social tecnificada.

Sense que en siguem massa conscients, en la nostra cultura occidental s’ha implantat la divisió entre dimensions racionals i emocionals com a forma de vida i relació. De forma simplificada es pot dir, per exemplificar, que han quedat dos àrees de conceptes. D'una banda, dimensions cognitives i racionals: ciència, treball, activitats socials, públic, masculí; d’una altra, afectivitat i emocions: vida, família, amistats, lleure, privat, femení.

La nostra cultura estableix una divisió entre raó i emocions i atorga a aquestes una importància de segon ordre. Aquesta divisió cultural es reflecteix també en el lloc que les emocions ocupen en el sistema educatiu. Excepte en els nivells elementals, gairebé es pot parlar d’absència d’emocions, i això es fa molt acusat en la formació dels professionals de l’educació. Com a conseqüència de tot això, l’oferta de l’educació a les noves generacions ha consistit a donar allò que es considera la realització més vàlida de la nostra societat: la ciència.

L’educació se centra en les dimensions cognitives de la “formació per...” més que no pas en la formació integral (raó i emocions) de la persona, que és la base per assumir les responsabilitats individuals i socials. Aquella que garanteix, en definitiva, “una formació per...” adequada i coherent.

Aquesta situació de l’ensenyament està sent denunciada i contestada socialment i per part també d'alguns professionals. Tot i que es produeixen canvis al respecte, encara no han arribat al sistema educatiu. Davant el conflicte, el fracàs escolar, el cansament i la desmotivació del professorat es reconeix que hi ha causes relacionades amb l’afectivitat, i sovint s'apliquen mesures que tenen a veure amb la “recuperació” emocional.

Recentment, de forma gradual s’han anat introduint temes que afecten el desenvolupament personal i social, com la resolució de conflictes, la presa de decisions, l’autoestima, les habilitats socioafectives, l’educació emocional, que indiquen la preocupació emergent per aquestes qüestions.

Així, doncs, els canvis accelerats i profunds que viu la societat, que accentuen la competitivitat i  l’acumulació de coneixements, incideixen fortament sobre l’equilibri i l’estabilitat personals, perquè afecten les formes de vida, les expectatives i els valors, tant personals com col·lectius. Aquests nous reptes de la societat, juntament amb una major conflictivitat a les aules i els problemes de motivació de l'alumnat, especialment en certs nivells del sistema educatiu, així com les dificultats en l’exercici de la professió i la insatisfacció del professorat, demanen que la persona desenvolupi més que mai les seves dimensions personals.

Les emocions es poden educar, reorientar. La plasticitat del cervell és considerable com ho demostren els estudis recents de neurofisiologia, perquè quan es realitza una sèrie d’actuacions el cervell les enregistra. Si es generen accions es generen connexions cerebrals.

Davant d’aquesta situació es veu la necessitat de reforçar l’educació de les emocions. No educar d’una manera integrada és educar parcialment, és deixar febles i indefenses les persones. És especialment important reforçar els aspectes emocionals en el procés d’aprenentatge, ja que les emocions influeixen en aquest procés donant una motivació als alumnes i creant un clima favorable per a l'aprenentatge.

L'educació de les emocions

Les propostes per fer front a la situació s’inscriuen clarament en la necessitat de dedicar una atenció especial a la formació de la persona. Especialment significativa és l’aportació de l’Informe Delors (Comissió Internacional per a l’Educació del segle XXI. UNESCO) que proposa quatre pilars de l’educació del segle XXI: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a ser i aprendre a conviure. L’informe considera que l’escola s’ha dedicat sempre al primer; ara atén més el segon, però els altres dos reben una atenció molt minsa.

Des dels últims anys del segle XX apareixen gran quantitat d’estudis, experimentacions i recerques, en diferents camps científics. De fet, l’estudi científic arriba a una concreció i estructuració del camp emocional que facilita la seva incorporació a la pràctica i permet orientar-la pedagògicament. Les referències i aplicacions a l’educació i la formació personal són constants.

Les descobertes dels estudis sobre el cervell (Damasio, 1994; LeDoux, 1996) han permès d’aclarir l’univers de les emocions i descobrir-ne la funció global i les relacions existents amb les diferents dimensions de la persona. Les emocions tenyeixen la vida personal, aporten sensibilitat a tot el que realitzem, ens impulsen o ens frenen. No es redueixen al que tradicionalment hem anomenat “afectes”, intervenen en la concreció d’expectatives, en les decisions, en l’adquisició de coneixement i en la significació que aquests adquireixen per a cadascú.

L’aval científic sobre el paper de les emocions pensem que ha d’influir positivament sobre la seva introducció en educació. A part d’això, les anàlisis sobre els reptes del segle XXI destaquen la necessitat de donar rellevància a la formació de la persona per fer-hi front d’una forma profundament humana.

Les emocions es veuen com una valoració del que succeeix al nostre entorn, com allò que esdevé significatiu per a la persona, relacionat amb les estructures conceptuals i amb la vinculació afectiva amb el subjecte. Ve a ser com el sentit vital que la persona dóna a la realitat i, per tant, tendeix a escollir-la o deixar-la passar.

Es parla d’intel·ligència emocional com la capacitat de:

- incidir sobre les emocions i els sentiments propis i aconduir la nostra vida, que correspondria a la dimensió intrapersonal, en el sentit d'avançar en el coneixement d'un mateix, de l'autoregulació, per arribar a fomentar l'autoestima;
- aconduir les relacions que tenim amb els altres i amb la societat, que correspondria a la dimensió interpersonal, en el sentit de l'empatia (sentiment de l’altre), de les habilitats socioafectives-emocionals, de la resolució de conflictes.

La capacitat d’actuar sobre les emocions referides a un mateix i sobre les referides als altres obre el camp de la intervenció en l’àmbit de l’educació de les emocions. Es destaca d’una manera clara la complementarietat entre aquestes dues capacitats de cara a aconseguir un desenvolupament i una maduresa emocionals. El coneixement, la conducció i la satisfacció d’un mateix influeixen en la descoberta, l’entesa i la col·laboració amb l’altre, i aquesta incideix en la relació que s'estableix amb un mateix.

La incidència en la pràctica educativa

Les emocions són presents en tots els àmbits de la nostra vida i vertebren les nostres accions. L’educació de les emocions ens singularitza i ens fa solidaris. La tendència que es dóna actualment cap a l’homogeneïtzació no és bona; no totes les persones han de seguir el mateix model i actuar d'una manera igual. Cadascú és singular i, per tant, cal anar cap a la singularització de les persones.

La persona avança cap a la seva maduresa integrant pensament, emoció i acció. L’educació de les emocions és indispensable i és possible. En definitiva, es tracta d’anar construint cada dia la disposició positiva de cara a un mateix i als altres, cadascú des de la seva manera de viure la realitat, considerant que no hi ha un model acabat i perfecte sinó la vivència de millorar dia a dia. La determinació de posar-se en camí i aprofitar totes les oportunitats per avançar personalment és allò realment important, a partir de retrobar-se i acceptar-se un mateix i retrobar i acceptar l’altre.

És necessari realitzar un canvi d'actitud personal respecte a les emocions, és a dir, cal passar de considerar-les una realitat ocasional i episòdica a adquirir consciència de la presència constant de les emocions i del seu paper en totes les nostres activitats. Com dèiem en el primer apartat, d'una banda, tenim la preocupació constant per una bona preparació intel·lectual i, d'una altra, la poca preparació per la vida, per a la convivència, per a la construcció en comú d’una societat en igualtat i justícia.

S'ha de resoldre el dèficit de formació personal i vital recomponent el marc que hem creat i la integració de raó i emocions, de ciència i vida, de coneixements, sentiments i valors. És necessari un canvi de perspectiva en la ciència pedagògica, ja que la formació personal és la via per aconseguir la “formació per...”, disposar dels recursos indispensables per intervenir en la societat amb satisfacció i honestedat personals i amb eficàcia.

Els professionals de l'educació han d'adquirir la formació teòrica i pràctica sobre les emocions ja que és la base indispensable per a una actuació honesta i ètica amb els alumnes, i per a l'establiment de relacions constructives amb els altres professionals del centre educatiu, com també amb les famílies. En aquest tema la implicació i la determinació personals pel canvi són indispensables.

La informació, l'interès i la formació en aquestes dimensions per part de les famílies és un factor indispensable. El seu paper en el modelatge emocional dels infants i joves fa que hi tinguin un protagonisme indiscutible. El seu suport, col·laboració i acció conjuntada amb el que es faci a l'escola és una fita que s'ha de plantejar des de l'inici.

L'educació de les emocions ha de formar part de la formació bàsica del professorat i s'ha d'incloure en la seva formació permanent. Actualment es desenvolupen experiències de formació permanent lligades als centres, dirigides als professionals i/o a mares i pares, seminaris de formació en els plans de formació de zona...que poden servir com a referència per estendre l’educació de les emocions entre la comunitat educativa.

Cal que des de les administracions, tan autonòmica com local, es facin actuacions per fomentar l'educació en les emocions, tant a nivell de centre educatiu com en les activitats de lleure en els esplais, fomentant els projectes i experiències més lligats a l'entorn.

La Llei de Qualitat de l'Educació (LOCE) reforça la idea academicista de l'educació i deixa de banda qüestions fonamentals relacionades amb els valors i les actituds i, per tant, representa un pas enrere respecte als avenços aconseguits amb l'aplicació de la LOGSE. Així, doncs, per tal de reforçar valors i actituds, és necessari introduir-los en tot allò que es fa en el centre, no només en les activitats curriculars.

Per educar emocionalment, a l’escola s’ha de fer a totes les activitats, no com una matèria a part o exclusivament en les activitats curriculars, sinó en tot allò que es fa al centre. Cal fer difusió de les bones pràctiques en els centres. 

Propostes per al debat

1. En la pràctica educativa, com convèncer els pares, els alumnes i el professorat, que en són els subjectes principals, de la importància d'educar les emocions?

2. Com s'ha de replantejar el professorat la pràctica educativa des de la pròpia àrea o activitat docent per treballar les emocions i millorar l'aprenentatge de l'alumnat?

3. Els claustres que es plantegin treballar l'educació emocional, tot incorporant-la al projecte de centre, necessiten recursos específics. Quins? Com ha de col·laborar l'Administració educativa?

4. Quines actuacions i programes es poden fomentar des de les administracions per estendre l'educació emocional entre la comunitat educativa?

5. Com la universitat pot fomentar les recerques adreçades a aprofundir sobre la vinculació entre el procés d'aprenentatge i les emocions?

6. Els mitjans de comunicació, quin ús fan del poder que tenen sobre les emocions de la població?

7. Donada la indefensió emocional de les persones adultes, i especialment dels infants i adolescents davant del món mediàtic i, concretament, de la publicitat, com caldria treballar les emocions abans que es produeixin problemes entre els/les adolescents, com ara l’anorèxia, la bulímia, les drogodependències, etc.?
  
Barcelona, 22 de juliol del 2003


* En part, el contingut d’aquest document es fonamenta en la ponència La intel·ligència emocional. Una renovació pedagògica emergent, del Sr. Pere Darder