|
|
 |
Expressió, cultura i
cohesió social
Aportació del Consell Escolar de
Catalunya a
la Jornada de reflexió de Figueres (23 d'octubre de 2004)
Introducció:
Àmbit de
la reflexió
Situació actual
dels
ensenyaments artístics
Expressió musical
Expressió visual
i plàstica
Expressió
corporal i
educació física
Expressió
literària
Conclusions i propostes
Introducció:
Àmbit de la reflexió
Expressió, cultura i cohesió social és
el
títol escollit per encapçalar la Jornada de
Reflexió d’enguany del Consell Escolar de
Catalunya. Tot i que
aquests àmbits són molt amplis, el fet que el
debat tingui
lloc en el si del Consell centra i concreta la reflexió
preferentment en el camp de l’educació.
Hi ha un consens general que l’educació
artística i
l’educació física haurien de
desenvolupar la capacitat
d’expressió artística i corporal i
també la
comprensió de les manifestacions artístiques,
és a
dir, la capacitat de totes i cada una de les persones
d’entendre i fruir
de la cultura i, per tant, d’accedir als béns
culturals, la qual
cosa és imprescindible per assolir la cohesió
social. I
potser allò que és més important, la
capacitat de
conèixer-se un mateix i conèixer els altres, i
contribuir
a un entorn de comunicació i entesa.
Sense perdre de vista que els diversos camps de
l’educació
artística tenen molts aspectes en comú, i que cal
fer una
reflexió global, ha semblat oportú considerar
quatre
àrees, cadascuna de les quals es debatrà en taula
rodona:
l’expressió musical,
l’expressió visual i plàstica,
l’expressió corporal i
l’educació física i
l’expressió literària.
Encara que al títol de les diverses àrees hi
figuri
només la paraula expressió, no vol dir que ens
hàgim de limitar únicament a aquest aspecte. El
títol general preval, òbviament, sobre els
títols
sectorials, que s’han abreujat per evitar que siguin
excessivament
repetitius.
Per tot el que hem dit quan parlem dels ensenyaments
artístics,
també inclourem l’expressió
literària. La
reflexió que es planteja en tractar de
l’educació musical,
la visual i plàstica i l’expressió
corporal és
plenament vàlida quan parlem de
l’expressió
literària. La posició conceptual que ocupa la
literatura
al llarg del currículum ha fet que el seu vessant
artístic
quedi sovint desatès. És per això que
creiem que
és un encert considerar l’expressió
literària al
costat de les altres expressions artístiques.
Des del reconeixement de la seva funció formativa,
l’objectiu
del debat hauria de ser tractar els aspectes de cada àrea
des
d’una visió operativa, per posar de manifest les
mancances i
proposar solucions.
Situació
actual
dels ensenyaments artístics
Convé remarcar que la LOGSE ha representat un
avanç
important tant en la introducció de les àrees
artístiques en els ensenyaments de règim general,
com en
la implementació, la regulació i la
compatibilització dels ensenyaments de règim
general amb
els de règim especial.
Tanmateix, un tret comú dels ensenyaments
artístics i
esportius és una insuficient consideració social,
ja que
sovint són percebuts com a minoritaris i clarament
prescindibles.
És obvi que aquesta valoració és
errònia per
diverses raons. Podem esmentar, entre altres consideracions, com
aquests ensenyaments han de contribuir al desenvolupament personal, a
la
inserció en el grup social, a la transmissió i a
la
creació cultural, i al foment de la cohesió
social a
través del coneixement de la pròpia cultura, el
coneixement d’altres cultures i el seu respecte i
valoració.
Per superar aquesta percepció, cal que en aquestes
àrees
utilitzin les metodologies més adients per poder
desenvolupar i
treballar aspectes que els són propis, i no emprar
metodologies
d'altres àrees més "valorades" socialment.
És en
aquest sentit que en cada àrea es fa referència a
aquests
aspectes, i es posa de manifest que en les àrees
artístiques la metodologia accentua les dimensions
vivencials de
plaer i satisfacció, inicialment personals i
després
col·lectives. Les vivències
artístiques acompanyen
l’aprenentatge. Així, l'educació
artística ha
d'anar encaminada cap a la sensibilització
estètica i
expressiva, tenint present l'evolució de la personalitat de
l'alumne/a perquè pugui adquirir els coneixements i les
habilitats que l'ajudin en la seva formació integral.
Per una part, doncs, convindria millorar aquesta percepció
que
de vegades té la societat i enfortir els ensenyaments
artístics, perquè habiliten l'alumne/a amb
coneixements i
competències de gran utilitat en el món de les
relacions
humanes i alhora compten amb moltes sortides professionals i, per tant,
ajuden en la inserció social i laboral. Hi ha moltes
professions
relacionades amb aquests ensenyaments. L'educació
artística és polivalent i potent per atendre les
diferències. Cal entendre-la d'una manera àmplia.
En tot
cas, cal assenyalar que l'augment i la diversitat de demandes en els
diferents camps professionals de la comunicació audiovisual,
el
disseny i la tecnologia, en general, han obert unes expectatives molt
positives i engrescadores cap a aquests ensenyaments.
De l'altra, cal no oblidar que els nostres alumnes viuen immersos en
una societat en què la comunicació, la publicitat
i els
mitjans audiovisuals ho impregnen tot i, per tant, s'hauria de produir
una potenciació natural d'aquestes àrees.
Un aspecte fonamental és assegurar que la
formació
inicial i permanent del professorat incideixi tant en el vessant
psicopedagògic com en els continguts específics
de les
àrees.
Considerem que l'educació artística té
una gran
potencialitat transversal que caldria aprofundir. Tal com es recull en
les conclusions de la Conferència Nacional
d’Educació, “la
transversalitat no rau en la realització
esporàdica de
lligams puntuals entre els departaments, sinó en una
coordinació i trobada entre els llenguatges”. I
també: “El
treball de projectes comuns interdisciplinaris no hauria de ser una
sobrecàrrega sinó una fita”.
En el moment actual, justament aquells àmbits
d'expressió
que cavalquen entre diverses àrees, com per exemple el
teatre, la
dansa, són els que tenen una presència
més
reduïda a l’escola i gairebé sempre
acaben sent una
activitat fora de l’horari lectiu.
Les activitats extraescolars es nodreixen i són
complementàries d’aquests ensenyaments
artístics.
Així, és important considerar com es pot
prolongar
l’acció educativa de l’escola
més enllà de l’horari
i del període lectiu. En aquest sentit, l'escola hauria de
poder
compartir, amb el seu entorn proper i territori, moltes actuacions i
projectes comuns de dinamització cultural.
Finalment, l'experiència artística compartida en
un
món de procedències, costums, cultures i
estètiques
artístiques diverses, igualment valuoses, -ho subratllem
especialment- ha d'ajudar a la comprensió mútua
i, alhora,
aconseguir ser un dels eixos vertebradors de la cohesió
social
necessària per al manteniment dels trets d'identitat de la
societat catalana.
Expressió
musical
La introducció de la música a totes les etapes
educatives
és un fet relativament recent, ja que va ser la LOGSE que ho
va
establir. Ara la presència de la música a
l’escola ofereix
una gran diversitat de situacions i el fet més positiu
és
la implantació de la música a tots els nivells
educatius.
La necessitat de l’aprenentatge de la música com a
element de
desenvolupament humà i de cohesió social,
comú a
tots els ensenyaments artístics, és
òbvia. A
més, hi ha tot d’elements que ho justifiquen.
Entre ells, la
presència extraordinària de la música
en la nostra
societat i sobretot en la joventut, així com la
importància que els diferents ritmes i, especialment, les
lletres
de les cançons tenen en la configuració dels
valors i el
pensament dels adolescents i els joves. Caldria que el professorat
sabés treure profit de la motivació tan gran que
l'alumnat
té per la música que els és
més propera.
Així, aquest bagatge de coneixements hauria de servir per
apropar l'alumnat a totes les altres manifestacions musicals,
més cultes o més clàssiques, que
potser, d'entrada,
queden lluny dels seus interessos immediats.
L’expressió musical de l’alumnat, sigui
a través del
cant, sigui a través de la iniciació a un
instrument,
requereix certament un esforç, entre altres coses,
d’aprenentatge
de la lectura del llenguatge musical. Però també
hi ha un
aspecte lúdic i gratificant, que cal promoure i que ha de
ser un
dels objectius prioritaris del professorat, igual que als altres
àmbits artístics considerats. És cert
que l’aspecte
lúdic pot ser present fins i tot a les àrees
aparentment
més àrides, però en la
música és
evident. Mitjançant l’expressió musical
podem contribuir
a superar la idea, que encara subsisteix, que
l’esforç
d’aprendre és incompatible amb
passar-s’ho bé. A
més, l’expressió és el
millor camí per tal
de poder aprendre a gaudir de l’audició musical,
per
interessar-se per la història de la música i,
alhora,
és un estímul per entrar en el camp de
l’escriptura
musical. Sense oblidar la importància que també
té, per a aquesta finalitat, detectar i comprendre els
diferents
estils musicals i el mestissatge que es produeix, fruit de les
influències de diverses cultures.
És un fet que la música encara pateix
d’una certa
consideració insuficient a l’escola, igual que les
altres
àrees artístiques. L’àrea de
música ha de
ser reconeguda plenament com un contingut bàsic del sistema
educatiu i cal que hi hagi un consens per esmerçar-hi els
esforços i els recursos necessaris. La música no
només ha de ser una activitat important a
l’educació
primària, sinó que els alumnes han
d’acabar l’ensenyament
obligatori amb una base musical sòlida.
L'educació musical ha d'impulsar i afavorir la plena
integració dels alumnes. El fet que ells o elles participin
junts
en el cant coral, en la pràctica instrumental, en la dansa,
etc.,
condueix, necessàriament, a una coordinació i
entesa
entre les persones que ho executen, tot afavorint, d'una manera
natural, la capacitat d'escoltar o d'estar atent als altres. A
més, la música facilita, en gran mesura,
compartir
vivències musicals amb els companys i permet enriquir la
relació afectiva i el coneixement, alhora que ajuda a
establir
debats i reflexions sobre les valoracions de la qualitat musical, la
qual cosa contribueix a relativitzar les opinions i els gustos propis.
És evident que l’alumnat té capacitats
i predisposicions
diverses cap a la música. El professorat ha d'atendre tots
els
alumnes, valorar-ne adequadament els progressos i vetllar
perquè
per a ells la matèria no es converteixi en un obstacle.
D’altra
banda, hi ha els alumnes que segueixen estudis musicals
d’ensenyaments
de règim especial i que poden tenir uns coneixements molt
per
sobre de la mitjana de la classe. Atendre aquesta doble diversitat
és un repte que no podem ignorar.
En relació amb la transversalitat desitjable dels
llenguatges
artístics, cal remarcar la necessitat de realitzar
d’una manera
no esporàdica activitats que relacionin
l’àmbit de
l’expressió musical amb el de
l’expressió corporal (dansa)
i el de l’expressió literària (teatre),
en
l’expressió visual (cinema, documentals,..), com
també amb
altres manifestacions culturals vinculades amb àrees com la
història, la filosofia, les matemàtiques, etc.
Això
és més important encara a secundària,
on es tendeix
més a considerar cada àrea com un compartiment
estanc.
Expressió
visual i
plàstica
La valoració social a l’àmbit escolar
de l’àrea
visual i plàstica no és exactament la mateixa que
a la
resta d’ensenyaments artístics. En aquest cas, la
incorporació del dibuix tècnic als ensenyaments
d’enginyeria, arquitectura i, fins i tot, la necessitat de
coneixements
de dibuix per interpretar els plànols per a altres oficis
relacionats amb la construcció i la indústria ha
fet que
els coneixements d’aquesta àrea es valorin per la
seva utilitat.
També cal remarcar la importància que estan
adquirint els
estudis relacionats amb el disseny, que tenen moltes sortides
professionals i que, per tant, ajuden a la inserció laboral.
Tanmateix, com a totes les altres matèries que formen part
tradicionalment dels ensenyaments escolars, hi ha encara un debat
pendent al nostre país sobre quin és el model
d’educació artística que cal seguir.
Més
enllà de l’ensenyament d’habilitats i
tècniques, cal anar
cap a un model global que incideixi tant en
l’educació
estètica, en l’aprendre a
“mirar” i valorar les imatges, els
colors, les formes, com en l'aspecte emocional i que sigui -tant com es
pugui- transversal, és a dir, vinculat als coneixements del
medi
natural, de les ciències socials, de les
matemàtiques,
etc. Aquesta transversalitat no es contradiu amb un nucli central
–emocions, creativitat, sensibilitat -, del qual se
n’ha de fer
responsable una àrea concreta, en aquest cas la de visual i
plàstica.
Aquest model global ha d’estar vinculat també amb
el món
i amb les problemàtiques socials i polítiques,
sense
oblidar les estètiques actuals més
enllà dels
aspectes clàssics (dibuix, pintura i escultura). I, no cal
dir-ho, ha de ser pensat per tal de proporcionar a tothom aquell
bagatge
de coneixements indispensable per a tots els ciutadans. En aquest
sentit, incidim en la necessitat de continuar amb els
esforços
per pal·liar els dèficits que ha tingut aquesta
àrea.
S’observa que a primària es treballa molt
l’expressió i
en canvi a secundària es treballen més els
conceptes i la
història de l’art. Tot i que és cert
que els conceptes han
de venir després d’allò que
és concret i real, i no
a l’inrevés, ni a primària
s’han de deixar de banda els
conceptes ni a secundària es pot deixar arraconada
l’expressió.
Amb l'objectiu d'avançar en l'enfocament de
continuïtat
entre la primària i la secundària, caldria
comptar,
també, en l'educació primària amb una
persona
especialitzada en l'àrea de visual i plàstica, la
qual
cosa significa que en el període de formació
inicial del
professorat cal preveure aquesta especialitat.
Per acabar, cal no oblidar que per millorar els procediments emprats en
aquesta àrea, és convenient el desdoblament del
grup-classe, com també poder disposar d'aules
específiques
de visual i plàstica.
Expressió
corporal
i educació física
En aquesta àrea encara cal aclarir millor quins
són els
objectius de l’educació física a
l’escola, per tal de
poder distingir ben bé entre l’educació
física i
l’esport competitiu, que es complementen, i, a la vegada, per
poder
evitar aquells elements distorsionadors que es mantenen sovint vigents
en l’educació obligatòria i
introduir-hi aquells que en
són absents o es tracten poc.
En l’educació de tota persona, sigui infant, jove
o adult, el
component físic no s’ha d’oblidar mai,
sempre s’ha de tenir
present el benestar corporal, les ganes de mantenir una bona activitat
física en la vida quotidiana i fer una vida saludable.
Aquest ha
de ser el gran objectiu de l’àrea i, en canvi,
potenciar unes
habilitats estàndards en uns determinats esports hauria de
ser
només un mitjà per aconseguir els objectius
enunciats i no
pas una finalitat en si mateixos.
Així, doncs, seria bo evitar intervencions
didàctiques
que en comptes de propiciar que els alumnes facin amb el seu cos
allò que són capaços de fer, els posen
davant d’uns
models i d’uns estereotips irrealitzables. L’escola
té la
missió d’educar el cos, i l’esport
d’elit és una altra
cosa. L’educació física és
una matèria
educativa i, per tant, és tan important l’ordre,
la higiene, la
socialització o el respecte com els exercicis concrets que
es
puguin fer per educar en aquest sentit.
Dins del currículum obligatori, cal potenciar molt
més
l’expressió corporal perquè tingui
entitat pròpia.
A vegades els alumnes més grans, que es troben en una
època de conflicte corporal i personal, són els
que
més ho necessiten. En aquest aspecte, es donen moltes
experiències reeixides que responen a les necessitats dels
alumnes.
Convé tenir clar que l’educació
física és
una àrea tan important com les altres i que s’ha
de coordinar
dintre del projecte de cada centre, sense que això vulgui
dir
haver d’importar alguns dels procediments d’altres
àrees, com
són certes proves d’avaluació de
continguts excessivament
teòrics, en una mena d’intent per aconseguir una
certa
equiparació per una via inadequada.
L’esport ha de permetre desenvolupar habilitats motores i
proporcionar
actituds i hàbits que afavoreixin un tarannà de
vida
saludable, a més de donar pautes per aprendre i desenvolupar
aptituds tècniques i estratègiques
específiques
segons l’esport que es practiqui. Al mateix temps, ha de
servir per
aprendre a cooperar i competir amb esportivitat, a respectar els altres
i les seves opinions, a respectar les regles, a prendre decisions
davant
conflictes, a valorar l’esforç i, sobretot, a
gestionar
l’èxit i el fracàs (o no
èxit). Per tal que
l’esport no tingui una dimensió estrictament
competitiva, cal que
es treballin una sèrie d’aspectes: allò
que és
important no és guanyar, tot i no perdre-ho de vista; el
fracàs no es sinònim de perdre;
l’èxit no és
sinònim de victòria, sinó que aquell
es basa en
lluitar al màxim per aconseguir la victòria
portant a
terme el pla que anteriorment l’equip s’havia
planificat. En aquest
sentit, és molt important valorar com a èxit
l’ajust que
s’ha realitzat respecte a allò que s'ha planificat.
D’altra banda, tot i que l’esport interescolar ben
fet pot afavorir la
vinculació i l’estima dels alumnes pel seu centre,
cal vetllar
perquè no es reprodueixin certes actituds i comportaments
poc
cívics que malauradament es donen sovint en
l’esport.
Es constata que l’esperit competitiu és molt fort
en aquesta
àrea i és evident que cal reorientar-lo i posar
l’accent
en l’aspecte lúdic, la qual cosa
contribuirà més
endavant a una actitud més cívica de les persones
com a
espectadors de l’esport professional. Per altra banda,
és
necessari revitalitzar i potenciar les actituds
d’autocontrol,
l’autoestima, la relació amb els altres, la
companyonia, etc., i
evitar els comportaments sexistes.
En relació amb les activitats extraescolars, tan importants
en
aquesta àrea en tot l'ensenyament obligatori, cal fer notar
que
han de formar part d’un mateix projecte de centre, com
també que
les persones responsables d'aquestes activitats necessiten una
preparació i una formació adequades. No
n’hi ha prou que
siguin persones considerades expertes d’un esport determinat,
perquè no és suficient per saber educar.
Expressió
literària
Més enllà de totes les raons ja exposades que
justifiquen
la necessitat dels ensenyaments artístics, cal dir que el
domini
de la paraula, és a dir, la capacitat d’expressar
fluidament les
idees tant oralment com per escrit és imprescindible per
viure en
democràcia.
Quan parlem de llengua no podem perdre de vista que ens referim tant a
patrimoni cultural social, comunitari, com a vehicle, mitjà,
instrument d'expressió de la cultura i, en
conseqüència, d'una eina de cohesió.
En la línia del que dèiem al
començament sobre la
insuficient consideració dels ensenyaments
artístics, cal
reconèixer que en aquest camp és força
general la
idea que l'expressió literària-poètica
és
prescindible. Les competències bàsiques exigeixen
que
l’alumnat acabi l'ensenyament obligatori sabent elaborar un
text d’una
manera correcta, però no diuen res de la necessitat que tota
persona sàpiga elaborar textos de caràcter
específicament literari, com pot ser la
descripció, la
narració o la composició d’un poema. I
sense aquest
exercici, ni que sigui en un grau elemental, difícilment
l’alumnat serà capaç
d’aconseguir la fluïdesa que
necessita per exposar les seves idees, per ser capaç de
persuadir
i commoure el receptor del missatge i per detectar els paranys del
sofisma i la demagògia quan n’és ell el
receptor.
D’altra banda, com a totes les activitats
artístiques, el fet de
produir textos literaris, amb tot allò que comporta de
gaudi, de
trobar la paraula escaient o la manera clara i efectiva
d’expressar una
idea, o el joc d’encaixar les paraules en un vers
mitjançant el
ritme i la rima, representa un esforç, però
té
també un aspecte lúdic. I, com passa amb les
altres formes
d’expressió artística, la
creació pròpia
també pot ajudar l'alumnat a adquirir perspectives per
valorar
les grans obres de la literatura.
Així, l’alumnat ha d’adquirir aquesta
capacitat d’elaborar
textos literaris no solament de la forma més tradicional,
amb
paper i llapis o ploma, sinó aprenent a usar tots els
recursos
que les tecnologies de la informació ofereixen per facilitar
la
feina.
Remarquem la necessitat de la lectura com a eina per aprendre a
escriure bé i com a eina per a la formació
intel·lectual i del pensament. Fomentar en
l’alumnat
l’hàbit de la lectura és imprescindible
i, en aquest cas,
l'exemple és fonamental. Per tant, caldria que
l’alumnat
veiés que el professorat i els pares llegeixen d'una manera
habitual.
La presència de la literatura al currículum, pel
fet
d’estar inclosa dins l’àrea de llengua,
pateix de les mateixes
mancances de totes aquelles àrees que no estan reconegudes
com
una matèria específica, i aquesta
insuficiència es
reflecteix tant a la literatura universal com a la literatura catalana.
No s’ha d’oblidar que l’àrea
s'anomena "llengua i literatura" i,
per tant, caldria posar més accent en aquesta darrera.
L'estudi de la literatura i, en concret, la lectura d'obres cabdals de
la literatura catalana, permet a l'alumnat -a més d'altres
finalitats estètiques, formatives i creatives-
conèixer la
realitat i la història del nostre país, com
també
vincular-se a la tradició literària catalana.
Així, doncs, els recursos artístics del
llenguatge
possibiliten expressar expectatives, sentiments i, en definitiva, el
pensament, per la qual cosa és fonamental que l'alumnat
assoleixi
les capacitats que li permetin dominar la pràctica d'aquests
recursos.
Hem dit en parlar de la situació actual dels ensenyaments
artístics que el teatre és gairebé
sempre una
activitat extraescolar i fora de l’horari lectiu. Aquesta
situació difícilment es corregirà si
no s’integra
el teatre com una activitat més de
l’àrea. Caldria prendre
mesures positives perquè es pogués garantir
l'ensenyament
del teatre en horari lectiu.
Per acabar, vista la necessària transversalitat dels
llenguatges
artístics, el teatre ha de ser una activitat que ha
d’aprofitar
les sinèrgies que pot produir la cooperació amb
les
àrees de visual i plàstica, de la
música i de la
dansa i en altres àrees on
l’escenificació d’una
situació pot ser molt aclaridora per la seva
comprensió.
En aquest sentit, és imprescindible que els centres estiguin
dotats d’especialistes en la pràctica del teatre.
Conclusions i
propostes
D’acord amb l’Informe Delors, dos dels quatre
pilars bàsics de
l’ensenyament obligatori són aprendre a ser,
és a dir, la
capacitat de desenvolupar-se personalment, i aprendre a viure junts,
que
és la base per a la cohesió social. En tots dos
els
ensenyaments artístics hi tenen una importància
cabdal. El
coneixement de la música, les arts visuals,
l’escriptura,
la dansa, com a vehicles culturals permet inserir-se plenament en la
societat, conèixer i respectar altres cultures, i
promocionar
noves formes d’expressió i de
realització cultural. A la
vegada ajuden a viure, a gaudir i a expressar-se i a comunicar-se amb
els altres.
Les polítiques educatives haurien de potenciar aquests
ensenyaments per equilibrar-los amb altres àrees a fi
d'aconseguir una educació integral. Aquesta necessitat de
potenciar molt més els ensenyaments artístics com
a
llenguatges instrumentals va lligada també amb la
transversalitat
que hi ha d'haver entre ells i entre els altres llenguatges. La
relació interdisciplinària s'entén com
una
planificació curricular on la coordinació
respongui a un
model pedagògic al servei de la formació, els
coneixements
i els valors.
Tal com hem esmentat al llarg del document, un objectiu irrenunciable
de l’ensenyament bàsic és aconseguir
que l'alumnat pugui
conèixer i gaudir de totes les expressions
artístiques, i
la pràctica, l’expressió, el foment de
la creativitat
constitueixen el millor – i potser l'únic-
camí per
aconseguir-ho.
Especialment per a les arts escèniques, es demana una
revisió de les àrees curriculars, a fi que siguin
reconeguts com a matèries i tinguin un professorat i un
temps de
dedicació específics dins del marc horari
establert.
La relació i la continuïtat d'aquests ensenyaments
entre
les etapes de l’ensenyament obligatori són
imprescindibles i, per
això, cal millorar la coordinació entre els
centres i
formar equips d’especialistes que assegurin la
coherència dels
projectes curriculars, així com millorar els equipaments i
els
mitjans necessaris per dur-los a terme. Cal assenyalar que un dels
aspectes d'una política d'educació
artística adient
és potenciar la permeabilitat que hi ha d'haver entre
l'escola i
el seu entorn social.
Així mateix, cal garantir la continuïtat de
l'oferta en
l'etapa postobligatòria, amb l'augment de places i centres
on
s'imparteixen cicles formatius d'ensenyaments artístics i
també amb els ensenyaments superiors que han estat una
realitat a
partir del desenvolupament de la LOGSE.
A més, cal considerar quina relació hi ha d'haver
entre
els centres de règim general i aquells que imparteixen
ensenyaments de règim especial o els clubs on entrenen
adolescents en edat d’escolarització
obligatòria, per
afavorir i millorar la formació tant de l'alumnat com del
professorat.
Un altre aspecte rellevant és la complementarietat entre les
activitats lectives i extraescolars, que han de formar part
d’un mateix
projecte de centre. Alhora, cal vetllar perquè les
activitats
extraescolars comptin amb professionals amb la preparació
pedagògica pertinent, com també que
econòmicament
estiguin a l'abast de tot l'alumnat sense exclusió.
En definitiva, es constata la importància i la necessitat
dels
ensenyaments artístics com a eines de coneixement i com a
llenguatges instrumentals que ajuden a la formació integral
de la
persona. Tot l'alumnat ha de poder desenvolupar les seves capacitats
d’expressió artística i corporal, per
comprendre i gaudir
de les manifestacions artístiques de la nostra cultura i de
les
altres i, per tant, accedir així als béns
culturals, a
més dels materials, la qual cosa és
imprescindible per
assolir la cohesió social.
Barcelona, 4 d'octubre del 2004
|
|
|
|
