Descentralització i autonomia de
centres
Aportació del
Consell Escolar de
Catalunya a l'Àmbit I de la Conferència Nacional
d’Educació
1. Diferents
nivells de
descentralització administrativa
2. Autonomia dels
centres escolars
2.1.
Autonomia i
participació
2.2. Autonomia
organitzativa
2.3. Autonomia
curricular
2.4 Autonomia
econòmica
3.
Consideració final
L’Estat democràtic i de
dret ha de garantir per
a tots els ciutadans, des de la participació activa dels
agents
educatius, una formació comuna que ha d’esdevenir
factor
fonamental per al benestar personal i general i per a
l’assoliment de
capacitats o actituds per viure en societat. Cal defensar el dret
universal a l’educació com una conquesta de
l’Estat del benestar.
El sistema educatiu ha d’estar al
servei del
progrés i la cohesió social. No s’ha de
confondre
autonomia amb desregulació, ni amb
deixar que les lleis
del mercat gestionin el sistema educatiu.
L’autonomia és un element
de qualitat
educativa. Al sistema educatiu li cal autonomia per respondre
d’una
manera adequada a les necessitats dels alumnes i obrir-se a
l’entorn
social. Els resultats de l’aplicació
d’un nivell determinat
d’autonomia no només depenen del contingut de les
propostes,
sinó també del context, de les
circumstàncies en
què s’apliquen i del grau
d’interrelació amb altres
mesures. L’exercici de l’autonomia ha de tenir com
a objectiu la
igualtat d’oportunitats i l’equilibri
territorial.
L’autonomia permet la
diferenciació de ritmes i
processos educatius, la qual cosa afavoreix que els centres adaptin les
seves respostes educatives a les necessitats detectades. Suposa la
possibilitat de prendre decisions i de gestionar el propi projecte per
respondre a les necessitats explicitades.
L’autonomia no es pot separar del
concepte de
participació, ni de l’avaluació i el
control social sobre
el funcionament dels centres educatius.
En el mateix sentit, l’autonomia ha de
ser el marc de
la innovació educativa com a factor de qualitat. Per tant,
considerem que cal promoure mesures que, sobre la base de la igualtat i
el servei públic, trenquin l’uniformisme i
estimulin aquesta
innovació i la responsabilització del professorat
i la
comunitat educativa.
L’autonomia comporta una
delimitació de les
competències i la consegüent assumpció
de
responsabilitats, la qual cosa demana i motiva la
participació de
les persones i les organitzacions en els aspectes quotidians i propers;
és un instrument que afavoreix la compensació de
les
desigualtats i una atenció més
adequada.
En parlar d’autonomia s’ha
de replantejar la
distribució de competències educatives entre els
diferents
nivells: l’administració estatal, la de la
Generalitat, la local
i els centres educatius. Els diferents nivells d’autonomia
han de tenir
relacions clarament establertes d’interdependència
per
conèixer quin és l’àmbit de
decisió de
cadascú i quines responsabilitats s’han
d’exercir.
1. Diferents nivells de
descentralització
administrativa
L’informe Delors especifica en el seu text que "cal
plantejar-se una
àmplia descentralització dels sistemes
educatius", i
això passa per la conjunció de quatre elements:
autonomia
dels centres docents, participació dels agents locals de la
societat civil en els afers educatius, molt més protagonisme
dels
governs locals en la gestió escolar pública i
efectiva
direcció global del sistema educatiu per part de les
autoritats
centrals: Generalitat i Estat. Les relacions entre aquests diferents
nivells s’han de basar en el principi de la subsidiarietat
per tal
d’apropar la presa de decisions als àmbits
afectats i més
propers a la gestió quotidiana.
A partir de l’acceptació
d’aquesta
recomanació i analitzant els diferents nivells de
competències educatives que exerceixen les nostres
administracions públiques, considerem que
l’Administració
educativa catalana ha de conservar les competències en la
definició dels objectius generals i del
currículum, la
planificació i la distribució dels recursos
públics
i l’avaluació de la qualitat del sistema, com
també ha
d’assumir altres competències que encara resten
pendents de
transferir des de l’Administració central.
Així mateix,
han de ser responsabilitat del Departament d’Ensenyament la
planificació general, el foment de la innovació,
els plans
compensatoris de desigualtats i l’avaluació en
tots els nivells i
centres.
Les competències que
l’Estat es reserva depenen
del marc estatutari actual; cal una revisió per millorar-ne
l’assignació.
Prenent l’exemple d’altres
països que han
descentralitzat a les autoritats locals la gestió i la
coordinació de determinats aspectes del sistema educatiu, es
considera imprescindible tendir a donar autonomia als àmbits
menors perquè estan molt més a prop de la
població,
es poden coordinar millor els serveis que incideixen en el mateix
territori, es poden establir línies
d’actuació comunes i,
en definitiva, es poden oferir serveis de més qualitat. En
reconèixer aquest nou àmbit
d’actuació, cal posar
els instruments legals necessaris per al traspàs de
competències educatives a
l’Administració local.
Considerem que els ajuntaments tenen un paper important en la
gestió del sistema educatiu en el sentit que és
l’administració més propera, que coneix
on són les
necessitats, que busca les solucions més idònies
d’intervenció.
Amb referència als ajuntaments
més
petits, s’ha de tenir en compte la possibilitat de mancomunar
els
serveis, igual que per als ajuntaments més grans caldria
parlar
de descentralització als districtes.
2. Autonomia dels centres escolars
2.1. Autonomia i
participació
L’autonomia és un principi de gestió
pel qual els centres
educatius poden prendre decisions en allò que els afecta.
Però aquest principi cal materialitzar-lo en projectes,
estructures organitzatives i formes d’actuació.
En general, l’autonomia i la
descentralització
són una manifestació de democràcia que
a mesura que
augmenten han de beneficiar l’eficàcia del
sistema, en aquest cas
l’educatiu. L’autonomia dels centres ha de ser
considerada com un factor
de qualitat que facilita la singularitat.
L’autonomia de centres de cap manera
ha de significar
un aïllament i atomització estèril. La
conjuminació i planificació dels diferents
centres –tant
els públics com els concertats- per zones, districtes o
comarques
en atenció a les necessitats educatives de la
població
hauria de convertir-se en un element clau per optimar recursos, fixar
objectius comuns i evitar una competitivitat mal entesa.
L’autonomia dels centres ha
d’estar al servei de la
qualitat de l’educació, i no es pot desentendre
del
compromís i de la funció social que corresponen a
l’escola
i al sistema educatiu en el seu conjunt. No pot ser tampoc un
instrument
utilitzat al servei d’interessos ideològics,
corporatius o
partidistes, ni pot ser font de desigualtats. La defensa dels valors
democràtics socialment avançats i
històricament
consensuats ha de ser un element consubstancial del projecte educatiu
de
cada centre. A més, l’autonomia s’ha
d’avenir amb
l’articulació de propostes i
estratègies en base a un
projecte educatiu propi però alhora comú al
d’altres
centres en el marc d’un projecte comunitari.
Un augment del nivell d’autonomia dels
centres, que
com a principi es considera positiu, ha d’anar acompanyat
d’un
reforçament efectiu de tots els òrgans de
participació. En aquest sentit, la participació
és
un element essencial en la gestió dels centres educatius i
s’ha
de configurar en un projecte comú que es defineix
conjuntament.
Més autonomia implica més
responsabilitat, i això es tradueix en la necessitat de
retre
comptes de com es gestiona i de com s’actua.
L’autonomia dels centres fa
imprescindible l’establiment d’una cultura
d’avaluació interna
que porti, segons s’hagi establert en el projecte educatiu de
centre, a
l’anàlisi permanent de la pròpia
organització i de
l’activitat educativa i, conseqüentment, a la seva
millora.
Això no exclou la necessitat d’una
avaluació externa amb
la participació de tots els sectors implicats, coherent i
complementària de la interna, que garanteix la
funció
social general que el centre compleix en el conjunt del sistema
educatiu.
2.2. Autonomia organitzativa
L’organització i la gestió dels centres
educatius s’han
de definir en funció de les finalitats i els objectius
pedagògics, acadèmics i socials que
s’estableixen en els
projectes educatiu i curricular. Cal que
l’Administració
reconegui el caràcter preceptiu d’aquests
projectes educatius per
a tota la comunitat escolar per tal que els integrants del centre
orientin la seva acció al compliment de les finalitats que
s’hi
expressen.
L’autonomia ha de possibilitar prendre
decisions sobre
aspectes rellevants per al centre educatiu, com és ara el
currículum, els recursos humans o el temps i el seu
ús, o
directament sobre l’organització i la
gestió del centre.
Respecte als òrgans de govern i de
coordinació i els equips docents, cal garantir la
formació
i la permanència de nuclis estables perquè aquest
aspecte
afavoreix la qualitat. Els centres han de poder intervenir en la
definició de criteris i perfils en la provisió de
places i
en la reestructuració de les seves plantilles
d’acord amb les
necessitats del mateix centre. L’estabilitat i la
cohesió de
l’equip ha de basar-se en l’acceptació
el projecte educatiu
propi.
L’acompliment dels projectes educatiu
i curricular ha
de comptar amb la necessària autonomia en
l’organització
escolar per tal de poder dur a terme la metodologia i les activitats
educatives que els projectes demanen, dins el marc de la normativa
general laboral i acadèmica i amb l’acord del
consell escolar de
centre.
Pel que fa al conjunt de la comunitat escolar,
l’autonomia del centre ha de donar lloc a una estructura
organitzativa
que generi i impulsi els aspectes següents:
- L’exercici dels drets i deures
dels membres del
centre i el seu creixement personal i social.
- La satisfacció dels components de
la
comunitat educativa en l’exercici de les seves
responsabilitats
individuals i col·lectives, d’acord amb les
funcions
competencials de cadascú.
- La creació de sinergies entre
tots els
implicats, orientades a construir una cultura pròpia i un
clima
positiu i integrador, afavorint la participació dels pares i
les
mares.
- Els contactes amb altres centres i amb els
recursos
educatius i socials de l’entorn, i l’establiment
d’una
coordinació entre ells per raons pedagògiques,
territorials o d’afinitat de la població
escolar.
2.3. Autonomia curricular
El currículum és el conjunt d'objectius,
continguts,
mètodes pedagògics i criteris
d'avaluació que guien
l'acció docent. És, en termes de projecte, el pla
que ha
de presidir les activitats educatives del centre, concretar les seves
finalitats i donar una guia útil als docents, responsables
de la
seva aplicació.
Es reconeix l’autonomia del centre i
l’autonomia del
claustre de professorat per concretar el currículum a partir
dels
objectius i les finalitats generals recollides en les lleis,
d’acord amb
el marc constitucional i estatutari.
Conseqüentment, és
imprescindible que cada
centre expliciti com es donarà coherència i
continuïtat a l’acció educativa al llarg
dels diferents
cursos, cicles, graus i ensenyaments. En definitiva, el centre ha de
desplegar el seu projecte educatiu en el projecte curricular propi,
és a dir, què, com i quan ensenyar i avaluar.
L’Administració ha de
garantir que els
mínims curriculars comuns es respecten en tots els centres
per
tal d'evitar qualsevulla ombra de discriminació en els
aspectes
bàsics del currículum, sigui quin sigui el seu
projecte
educatiu i el seu context cultural o socioeconòmic.
La relació periòdica i
constant entre
pares i mares i professorat per intercanviar informació
sobre els
progressos dels alumnes ha de contribuir a la difusió dels
objectius educatius del centre. Així mateix, les trobades en
grup
amb pares i mares són una bona ocasió
perquè el
centre doni a conèixer el projecte educatiu i el projecte
curricular.
L’autonomia curricular dels centres
docents ha de ser
un factor que faciliti la participació de les institucions,
les
organitzacions i les associacions presents en
l’àmbit on l’escola
desenvolupa les seves activitats per tal d’afavorir la seva
inserció en el medi i la coordinació
zonal.
També aquesta autonomia ha de
facilitar el
desenvolupament d’accions d’innovació i
l’estímul de la
recerca educativa, a partir de la pròpia pràctica
i de la
formació permanent del professorat, especialment la
vinculada a
la millora dels processos d’ensenyament-aprenentatge dels
alumnes i la
seva avaluació.
2.4. Autonomia econòmica
La qualitat de l’ensenyament requereix, entre altres
aspectes, recursos
econòmics adequats. Hi ha d’haver uns
mínims per garantir
aquesta qualitat i, paral·lelament, s’ha
d’articular la
disponibilitat dels centres per atendre situacions diferents i per
donar
resposta a la realitat del seu entorn.
Cal que les dotacions es corresponguin amb el
projecte
curricular i que sempre es doni prioritat a les finalitats educatives.
A
l’hora d’assignar-les s’ha de distingir
entre despeses de personal i
despeses de funcionament, inversions…, a la vegada que entre
bàsiques i complementàries.
Són imprescindibles més
garanties de
control en tot l’exercici de l’autonomia
econòmica ja que, com
hem dit, el grau que s’assoleix d’autonomia es
correspon amb les
responsabilitats assumides. En aquest sentit, els òrgans
responsables de la gestió econòmica dels centres
públics són:
- El consell escolar, que és el
mitjà
per al control social i la gestió dels fons
públics
assignats al centre ja que distribueix els recursos
econòmics:
aprova el pressupost i la seva liquidació.
- La direcció del centre, que
executa els
acords del consell escolar, autoritza les despeses, ordena els
pagaments, fa contractacions i justifica la gestió
econòmica.
- La comissió econòmica
del consell
escolar, que fa el seguiment sistemàtic de
l’execució del
pressupost.
- La secretaria, a qui correspon
l’ordenació,
custòdia i cura dels llibres i arxius de comptabilitat.
El centres docents concertats han de garantir la
transparència
en la utilització dels fons públics rebuts,
encara que
aquests no cobreixin la totalitat de les despeses efectives dels
centres. A aquest efecte s’ha de posar al servei de la
comissió
econòmica del consell escolar del centre tota la
informació necessària per a fer efectiu el
control social
dels esmentats fons, com també d’aquells de
què ha de
disposar reglamentàriament. Evidentment, la resta
d’ingressos no
té el mateix tractament de control social, però
cal
assenyalar que facilitar informació sobre aquest
àmbit
sempre comportarà una major implicació de les
famílies en el funcionament general del centre.
3. Consideració final
Finalment, tota autonomia requereix una avaluació per
constatar
el grau d’assoliment dels objectius proposats. Aquesta
avaluació
ha de complir dues funcions clau: d’una banda, analitzar i
determinar el
grau d’assoliment dels objectius i les finalitats del
projecte educatiu
del centre, i si s’han aconseguit els resultats esperats en
concretar el
projecte curricular; d’una altra, endegar processos de
millora per
ajustar la intervenció pedagògica a les
característiques del centre, dels grups-classe i de
l’alumnat.
Barcelona, 25 de juny del 2001
