L’aparellament de veus disfressades: una prova clàssica en el mesurament formal de les actituds lingüístiques,
per Marina Solís Obiols

Segons el mateix Lambert (1967), les persones entrevistades solen trobar interessant la participació en aquesta prova, que consideren com un joc. Cal dir, però, que la major part dels estudis sobre actituds lingüístiques que han utilitzat la prova d’aparellament de veus disfressades s’han dut a terme en centres educatius.

Així, amb els resultats obtinguts gràcies a l’aplicació d’aquesta prova es ratifiquen les intuïcions sobre prejudicis estereotipats envers una determinada varietat lingüística i, per tant, envers el (sub)grup social que l’usa, i també es ratifica el fet que es produeix una autoavaluació negativa dels usuaris de la varietat lingüística menys prestigiada. (9)

4.1.1 Els estereotips (in)existents

Lambert (Gardner i Lambert, 1972) indiquen algunes limitacions en l’aplicació del seu mètode:

i) d’una banda, es pregunta si les mesures d’actituds que apareixen són el que la persona entrevistada realment creu o el que la persona entrevistada creu que ha d’expressar en públic sobre les seues opinions;

ii) d’altra banda, Lambert també es planteja si l’enregistrament provoca l’aparició de l’estereotip, a partir del qual es farien la resta d’associacions que es reflectirien en les dades obtingudes.

De fet, i tenint en compte aquest darrer aspecte, Hudson (1979: 205) també creu que la prova d’aparellament de veus disfressades pot fer caure en estereotips que a la pràctica no existeixen, ja que la persona entrevistada podria jutjar d’acord amb les dades del qüestionari que proporciona l’enquestador i no d’acord amb les pròpies opinions.

4.1.2. La natura experimental de la prova

Un altre dels aspectes connotats de manera negativa pel que fa a l’aplicació d’aquesta prova, en són els trets experimentals: normalment, la prova d’aparellament de veus disfressades s’ha utilitzat per treballar amb grups de persones en aules o laboratoris, i per això ha estat qualificada d’artificial o poc "natural"; a més, per a Robinson (1978), les situacions experimentals, per defecte, forcen l’individu a respondre.

De la mateixa manera, l’ús d’un text-estímul oral creat per a l’experiment ha fet augmentar el grau d’escepticisme envers la consecució d’un resultats significatius amb el seu ús (Tajfel, 1962; Lee, 1971; Robinson, 1972). Fins i tot, Lee (1971) planteja el fet que la repetició seguida d’el mateix missatge pot comportar que els "jutges" prestin més atenció a les característiques lingüístiques que diferencien les varietats utilitzades respecte del que podrien fer-ho en una situació normal i no condicionada.

4.1.3. La pressuposició monoestilística de les varietats utilitzades

A més, aquesta tècnica pressuposa, en els seus orígens, l’existència d’un únic estil funcional per a les varietats lingüístiques avaluades (Agheyisi&Fishman, 1970), la qual cosa no permet d’explicar el significat social de la capacitat multiestilística dels parlants en diferents contextos o en diferents graus de coneixement de les varietats lingüístiques avaluades. Una possible solució metodològica per a aquesta errònia pressuposició ha estat desenvolupada en l’estudi de Kimple (1968) amb la tècnica del mirror image. (10)