Logotip de la revista Noves SL



hemeroteca

Logo

Tardor 2004


La política lingüística a Letònia, per Giovanni Poggeschi

Letònia ha estat acceptada al “club” europeu l’1 de maig de 2004. Per tal de complir els criteris europeus, Letònia s’ha vist obligada a canviar algunes de les seves disposicions pel que fa a la ciutadania. La legislació lingüística, que és un altre pilar del sistema jurídic, i que tendeix a crear una societat monolingüe (com a mínim en l’esfera pública), també s’ha declarat completament legítima.

La (re)construcció d’un Estat Nació ha de preveure un sistema en què la nació fundadora s’imposi sobre les altres, però tot i així, s’han de protegir i respectar les minories. L’autor d’aquest assaig justifica les mesures lingüístiques que recull la Llei de la llengua estatal de 1999 i la Reforma Educativa de 1998, i critica les disposicions de ciutadania (tot i que s’han millorat) que exclouen molts residents legals de la presa de decisions polítiques.

 

Versió per imprimir.  La política lingüística a Letònia, per Giovanni Poggeschi versió per imprimir en PDF. 56 KB

 

Sumari

1. Introducció

2. El marc normatiu

3. Els continguts principals de la Llei de la llengua estatal de 1999

4. Educació

5. La legislació de la ciutadania

6. La jurisprudència letona i europea relacionada amb la política lingüística

7. Conclusions

 

1. Introducció

Durant els darrers 15 anys, la situació sociolingüística de Letònia ha canviat radicalment. L’any 1989, a la República Soviètica de Letònia hi havia dues llengües oficials: el rus, que era oficial arreu del territori de la Unió Soviètica, i el letó, la llengua pròpia de la República, que també era llengua oficial. Amb anterioritat, la llengua letona era utilitzada i reconeguda per la majoria de la gent, com les altres llengües minoritàries, en un grau inferior especialment en l’àmbit de l’educació. Tot i així, l’estatus del rus com a llengua internacional era aclaparadorament superior en aquesta part del món. Des d’un punt de vista sociolingüístic podem dir que el letó era una llengua minoritària: la situació actual és la contrària; el letó és una llengua majoritària, mentre que el rus és una llengua minoritària dins de la nova República democràtica de Letònia, membre de la Unió Europea.

Segons el cens de l’any 2000, el percentatge de letons ha augmentat fins al 57,6 %, el de russos ha disminuït fins al 29,6 %, els polonesos representen el 2,5 %, els ucraïnesos el 2,7 %, els bielorussos el 4,1 %, els lituans l’1,4 %, i els jueus el 0,4 %. Les xifres referents a les llengües maternes difereixen lleugerament: el 62 % dels habitants assenyalen el letó com a llengua materna pròpia i amb un 36,1 % el rus és la llengua que parla el segon percentatge més elevat d’entre les llengües natives. (1)

Cal aclarir dos punts, però: els residents de Letònia no coincideixen amb els ciutadans d’aquest país i la diferència entre la identitat “ètnica” i “lingüística” es pot explicar com a conseqüència de l’antic sistema soviètic on els documents oficials indicaven la nacionalitat, que s’hereta del pare i que no impedeix poder “canviar de llengua”. 

És molt interessant analitzar el cas de Letònia perquè mostra, d'una banda, la necessitat i el desig de recrear un marc nacional que justifiqui l’adopció de mesures per promoure la llengua estatal que poden semblar exigents, però que s’han d’entendre com a polítiques a favor d’una llengua en perill, la supervivència de la qual és fonamental per a la supervivència de la pròpia nació.(2) D'altra banda, la llengua és una de les característiques més importants d’una nació i aquest és també el cas dels letons, que han demostrat un elevat grau de fidelitat a la seva llengua.

Aquest article analitzarà, en primer lloc, la legislació de la llengua de la República de Letònia, llengua que, després d’algunes observacions inicials, s’ha considerat compatible amb els estàndards generals de drets humans i amb la legislació europea. De fet, el comissari de la Unió Europea responsable de l’ampliació, Günter Verheugen, va afirmar que Letònia compleix tots el criteris en l’àmbit de la integració social i que ha complert tots els requisits internacionals pel que fa a les minories ètniques. (3) A continuació d’aquesta anàlisi trobarem diverses crítiques de la disposició referent a la ciutadania de Letònia, que són importants per als membres de les minories lingüístiques. (4)

2. El marc normatiu

Segons l’Article 4 de la Constitució de 1922, revisada i “revitalitzada”, (5) “La llengua letona és la llengua oficial a la República de Letònia”. El 30 d’abril de 2002, com a part de les anomenades “esmenes de la llengua” a la Constitució, l’Article 18 també es va complementar amb la disposició que cada membre del Parlament (MP) té l’obligació de jurar o de fer la promesa “de ser fidel a Letònia, enfortir la seva sobirania i la llengua letona com a única llengua estatal, defensar Letònia com a Estat independent i democràtic, complir els seus deures de bona fe i respectar la Constitució i les lleis."

Poc després del retorn de la democràcia i la independència, Letònia va promulgar una llei amb la intenció d’enfortir la llengua letona, la Valsts Valoda Likums o Llei de la llengua estatal de 1992. Aquesta llei permetia, tot i que en casos limitats, l’ús d’altres llengües històriques de Letònia, com el rus i l’alemany, però l’única llengua oficial era la llengua estatal, és a dir, el letó.

La nova Llei de la llengua estatal, fixada l’any 1999, és molt més “exigent” que l’anterior. Per exemple, segons l’Article 5 d’aquesta Llei, “Qualsevol altra llengua utilitzada a la República de Letònia, excepte la llengua liv (una antiga llengua finesa que només parlen una dotzena de persones), es considerarà una llengua estrangera, en el sentit d’aquesta llei.”

3. Els continguts principals de la Llei de la llengua estatal de 1999

Aquesta llei té una doble naturalesa: per una banda, és una eina normativa molt típica per a la majoria, però, per altra banda, reflecteix un esperit de defensa i de promoció de la llengua local que l’equipara amb altres lleis lingüístiques d’Europa que accentuen un tipus de política d'acció afirmativa”. Aquest esperit de promoció d’una llengua en perill també està present a la llei catalana de política lingüística (6) i fins i tot a la llei lingüística francesa de 1993.(7)

Segons l’Article 1, les finalitats d’aquesta llei són les següents:

1) la preservació, protecció i desenvolupament de la llengua letona;
2) la preservació de l’herència cultural i històrica de la nació letona;
3) el dret a utilitzar la llengua letona lliurement en qualsevol esfera de la vida arreu del territori de Letònia;
4) la integració de les minories nacionals en la societat letona, alhora que es respecta el dret d’aquestes minories a utilitzar la seva llengua materna o qualsevol altra llengua;
5) l’augment de la influència de la llengua letona en l’entorn cultural de Letònia promovent una ràpida integració de la societat.

És important destacar tant l’objectiu d’enfortir la llengua local, que necessita polítiques de suport per aconseguir-ho, com alhora la preocupació per la integració de les minories nacionals en la societat letona. Per tal de complir aquest objectiu, els membres de les minories nacionals han d’aprendre la llengua letona, però se’ls garanteix l’ús de la seva llengua en l’esfera privada.

Els Articles 2, 6 i 7 contenen les disposicions fonamentals per a l’ús de la llengua letona en les institucions públiques i privades i diuen així:

Article 2

(1) Aquesta llei regularà l’ús i la protecció de la llengua estatal a les institucions municipals i estatals, als tribunals i a les agències que pertanyen al sistema judicial, així com a les altres agències, organitzacions i empreses (o companyies), en l’àmbit de l’educació i en altres esferes.

(2) L’ús de la llengua a les institucions privades, organitzacions i empreses (o companyies) i l’ús de la llengua pel que fa als treballadors autònoms es regularà en els casos en què les seves activitats afectin els interessos públics legítims (seguretat pública, salut, ètica, atenció sanitària, protecció dels drets del consumidor i dels drets laborals, seguretat laboral i gestió de l’Administració pública) (a partir d’ara també: interessos públics legítims) i es regularan de manera que la restricció aplicada per garantir els interessos públics legítims s’equipari amb els drets i els interessos de les institucions privades, organitzacions, companyies (empreses).

(3) La Llei no regularà l’ús de la llengua en la comunicació extraoficial dels residents de Letònia, la comunicació interna dels grups ètnics i nacionals, la llengua utilitzada durant els actes de culte, cerimònies, rituals i qualsevol altre tipus d’activitats religioses de les organitzacions religioses.

Article 6

(1) Els treballadors de les institucions estatals i municipals, dels tribunals i de les agències que pertanyen al sistema judicial, a les empreses estatals i municipals, així com els treballadors de les companyies en què l’estat o el municipi posseeix la quota més elevada de capital, han de saber la llengua estatal i utilitzar-la en la mesura necessària per portar a terme les seves obligacions professionals i laborals.

(2) Els treballadors de les institucions privades, organitzacions, empreses (o companyies), així com els treballadors autònoms, han d’utilitzar la llengua estatal si les seves activitats estan relacionades amb els interessos públics legítims (seguretat pública, salut, ètica, atenció sanitària, protecció dels drets del consumidor i dels drets laborals, seguretat laboral i gestió de l’Administració pública).

(3) Els treballadors de les institucions privades, organitzacions i empreses (o companyies), així com els treballadors autònoms que, tal com exigeix la llei o altres lleis normatives, desenvolupen certes funcions públiques han de saber la llengua estatal i utilitzar-la en la mesura necessària per portar a terme les seves funcions.

(4) Els especialistes estrangers i els membres estrangers de l’administració d’una empresa (o companyia) que treballa a Letònia han de saber la llengua estatal i utilitzar-la en la mesura necessària per portar a terme les seves obligacions professionals i laborals, o ells mateixos han de garantir la traducció a la llengua estatal.

(5) El Gabinet de Ministres haurà d’establir el nivell exigit de competència de la llengua estatal de les persones esmentades en els paràgrafs 1, 2 i 3 d’aquest article, així com el procediment d’avaluació de la competència de la llengua estatal d’aquestes persones. 

Article 7

(1) La llengua estatal serà la llengua de les reunions oficials i d’altres reunions de negocis celebrades per les institucions estatals i municipals, tribunals i agències que pertanyen al sistema judicial, a les empreses i companyies estatals i municipals en què l’estat o un municipi posseeix la quota més elevada de capital. Si els organitzadors consideren necessari l’ús d’una llengua estrangera durant la reunió, ells mateixos hauran de proporcionar la traducció en la llengua estatal.

(2) En tots els altres casos en què s’utilitzi una llengua estrangera en les reunions oficials i en altres reunions de negocis, l’organitzador proporcionarà la traducció en la llengua estatal si ho sol·licita com a mínim un participant de la reunió.

Les disposicions esmentades anteriorment mostren la voluntat de garantir una forta presència de la llengua estatal també en el sector privat, (8) tot i que és necessari destacar que expressions com “en la mesura necessària” fa que l’obligació d’utilitzar només la llengua letona a les reunions internacionals o a les activitats que afecten les minories sigui menys rígida.

Aquesta Llei ha ocasionat diverses discussions, especialment per part dels parlants de les llengües minoritàries. L’objectiu de la Llei de la llengua estatal (juntament amb algunes regulacions que la fan més efectiva) (9) té una bona base: és la consolidació d’una llengua rara i “delicada”, parlada per un petit percentatge de la població mundial, en la qual el sentiment nacional de Letònia i la seva identitat troben un lloc privilegiat. Per tal de salvar el letó és necessari promoure fortes polítiques lingüístiques, i els membres de les minories lingüístiques han de ser conscients de la importància d’aprendre la llengua estatal. Algú ha assenyalat que és demanar massa que, en pocs anys, les persones que no són letones tinguin un canvi d’actitud lingüística: la mentalitat general dels membres de les minories nacionals ha de canviar passant del sentiment de ser la majoria a la realitat de ser una minoria.(10)

Existeix una autoritat especial que controla l’eficàcia de les polítiques lingüístiques. De fet, segons l’Article 26:

(1) El Centre de Llengua Estatal controlarà el compliment d’aquesta Llei a la República de Letònia.

(2) El Centre de Llengua Estatal estarà subordinat al Ministeri de Justícia, i el Gabinet de Ministres haurà d’aprovar els Estatuts del Centre.

 

1 de 3